El bon entrenador

A còpia de passejar-me per les banquetes de l’hoquei base fent fotos i veure com actuen els diferents cossos tècnics, he arribat a la conclusió que hi ha dos tipus d’entrenador: el dolent i el bo.

El primer és el cridaner, el que es passa tot el partit —guanyin o perdin— esbroncant els seus jugadors, alimentant el joc brut i, fins i tot, encoratjant els seus jugadors a increpar l’altre equip si amb tot això aconsegueix la victòria. Segurament perquè vol guanyar com a entrenador allò que va ser incapaç de guanyar com a jugador. És l’entrenador imbècil, no té altre nom.

Els segon és el bon entrenador, motivador, que avantposa l’aprenentatge a la victòria, que només alça la veu per fer-la arribar millor als seus jugadors, que sap trobar l’equilibri entre l’autoritat i l’estima, que respecta i aplaudeix el contrari quan li forada la porteria… És l’entrenador que sap engrescar i il·lusionar els nanos tan si el vent bufa a favor com en contra.

És el Genís, el Subi, el Jordi, l’Àlex, l’Arnau… i és l’entrenador del Cubelles, que aquest dissabte va fer que deixés de fer fotos una estona per escoltar-lo i rebre mig d’amagat una lliçó de com s’ensenya als nens a estimar i gaudir aquest gran esport i aconseguir que vagin a cada entrenament amb un somriure.

I per sort, aquests darrers són majoria. Als primers, que els bombin.